Gos semienfonsat

Gos semienfonsat, sol i perdut,
Fas aigües i s'acosta la fi
que ets a un indret perillós havies d'haver sabut
i ara saps que d'aquesta no en podràs sortir.

Gos semienfonsat dins l'infern

amb les urpes i els ullals t'aferres a la vida

però les forces es comencen a esvair

i es fa necessària una dosi de perspectiva.

Gos rodamón, tu que t'has llevat amb el cant de la terrola

ja no sentiràs les mans dels infants al llom

ni el gall a trenc d'alba, ni del pou la corriola.

Ja no remenaràs la cua en passar pel forn

Treus el musell del que és la teva tomba

i no acabes d'entendre el teu destí.

Ara, l'afer de les puces, és sols una ombra

del que encara està per esdevenir

Els teus ulls negres miren l'horitzó

tot maleint el dia que fugires de la possessió

per beure oratge amb la llengua, tot ansiant llibertat

és ara quan et surt a pagar la manca de fidelitat

En el fons saps, quisso rodamón

que has tengut una vida plena.

Recordes aquella cusseta blanca del senyor Ramón

i d'una ventrada en vengueren una dotzena.

Les nits dormint sota un camió

per emparar-te de la serena.

I encalçar moixos, vils traïdors!

i que no et lligui cap cadena

Semienfonsat dins el llot com estàs

desesperat, sol i melangiós

mai un ca, havia fet així balanç

mai hom s'havia sentit així d'enclòs

mai un gos semienfonsat, havia mort tan sol.

Duel amb mosca

De l'abisme més etern
de la fosca més bruna
una mosca inoportuna
em té sotmesa a un infern

Vola insecte, vola!
Tant de dia com de nit
inoportuna bestiola
maleeixo el teu brunzit!

Ser una dona amb perspectiva,
això és al que jo aspir
Però, vet aquí que una mosca malparida
ha truncat el meu camí

Sembla ridícul, més aviat absurd
malversar la tinta en una mosca,
invertir-hi els meus preuats minuts
dur a terme una poesia tan tosca
esforçar-me i dir-ho sense embuts:
Mal t'aneguis puta mosca,
en aquest mar de flit que pud!

Però.. un moment... on pares... oh mosca?
la molt miserable ha desaparegut
El duel extingit, com una llosca
i jo no se qui és que ha vençut

Si he estat jo o ha estat ella
musa de passada, que passa a la història
protagonista que, sense pena ni glòria
ha empipat una poetessa novella

Els infants

Els infants
saben coses
que els grans ja han oblidat.
Els infants
veuen coses
que els grans
ja han esborrat.
Els infants
es fan grans.
Els infants veuen músiques,
els infants senten llums.
Els infants no sedassen
amb el sentit comú.
Els infants es belluguen
dins un cercle virtuós
de miracle en miracle
amb besllums de colors.
Els infants són esponges,
per això és que van xops
de totes les bellumes,
de totes les colors.
Totes les rampres tresquen
el seu nervi central,
il·luminades,
brunzen ses venes i ses carns.


Es mouen dins la boira
humida de la por,
pels caps dels dits hi tenen
ulls rodons de caragol.

Saben treure l'alegria
d'un esclató de cor. S'enfonsen, suren, neden
dins el safreig del món.
Anys i panys
per aprendre
i altres tants
per desaprendre.
La vida és així
teixir i desteixir.

Guillem d'Efak/ Joan Martorell

Els sants innocents

Aquell matí vaig sortir al pati. Hi havia la roba interior de la padrina al fil d'estendre i de l'aire emanava un aroma a sabó i a sofregit. Em delectava sols de pensar quin menjar em trobaria avui a taula per dinar quan vaig veure el sac.

Un sac de Piensos San Salvador lligat amb un elàstic de galletes Queli romania just davant la porta de la bugaderia. M'hi vaig apropar i quan hi vaig ser a tocar, una batzegada em donà l'ensurt més gran de la meva vida d'ençà aquell dia que em va semblar haver vist un gnom darrera el nesprer al costat del colomer.

Vaig fer dues passes enrere. Em vaig estudiar la situació. Que havia d'esbrinar quin era el misteriós contingut del sac era un fet des del moment zero. Aquella batzegada; com una enrampada elèctrica només havia revifat la meva curiositat innata d'exploradora Sherlockiana.

Armant-me de valor vaig fer l'acció de manual que es du a terme en casos com aquest. Em vaig armar amb un pal (en aquest cas de fregar) i vaig punyir el sac una vegada. Un altre cop aquella descàrrega elèctrica. Dues vegades. El mateix resultat. Els ulls em guspirejaven. De genolls i com si dels regals de reis es tractés, vaig obrir el sac, corpresa.

Aquells ullets negres, dolços em varen mirar. Amb el nas arrufat, tot fet una bolla... el conill més meravellós i més ostrisostrisostrisostris que havia vist mai en ma vida. El vaig agafar com si fos un nadó tot just fent el rotet i corrents cap a la cuina falta gent.

- Gràcieeees!

- Què fas desperta tan d'hora?

- Es una passada! Li posaré... mmmm és nin o nina? 

- Va, vesteix-te i ves a comprar pa! Au venga! no badis ...

- Si... puc un kinder?

- Au va! Arranca!

Quan vaig tornar del forn no hi havia ni rastre del sac ni de la meva mascota. La padrina esquivava les meves preguntes amb la tàctica ancestral de formular-ne unes altres. No hi va haver manera de sostreure res a aquella mena d'espia soviètica sobre el parador del meu amic. Ni tan sols amb el meu tercer grau  de preguntes persuasivo-insistents d'estirar el davantal cent cops quan ella duia a terme tasques com escurar les paelles o ficar la safata amb les patates i la carn al forn. Aquell dia el pollastre olorava especialment bé. I un kinder sorpresa m'esperava si m'ho acabava tot.

Business drama

Sempre he pensat a les nits. A les fosques. Com si la claror del dia allunyés les meves cabòries. Com si el sol només em pogués aportar despreocupació i calma i en canvi, en tocar fosques el raciocini i el cervell tornessin al seu lloc, després un període vacacional. Quan el cap em para de ballar al ritme d'Havaneres i es col.loca al seu lloc, a ple rendiment, reclamant la seva dosi de retrospectiva. Convulsionant davant l'ordre del dia. Deix de ser un executiu d'èxit, amb el maletí i el mans lliures a l'orella i em converteixo en persona, però en l'essència més pura, sense vestit de sastre, ni camisa, ni pell, ni ossos... sols matèria gris... i esperit.

Sempre que duc a terme aquest protocol me vens al cap, potser perquè deix d'auto enganar-me i prenc consciència de lo gilipolles que vaig ser deixant-te marxar. Però si em demanen, mai ho admetré, fingiré indiferència i dignitat, tot normalitzant la situació. Ja em coneixes, sóc així.

Sempre he fugit no se ben bé de què. Però sempre endavant això sí. He corregut dels problemes. De la gent malcarada. Dels falsos amics. De tot allò que m'ha provocat neguit o malestar. He fet el cap viu. Però amb tot... no sempre n'hi ha hagut prou.

Sempre m'he sentit estimat, però no imprescindible. Sempre m'he sentit apte, però no superior. Sempre m'han dit que era afortunat i sempre ho havia cregut. Sempre em deies ques i coms i ara, vint anys després ja no te dic res. 

Sempre he tengut l'orfandat a l'aguait, però mai he deixat de pensar en tú. I no sempre te n'hauràs sentit orgullosa. I no sempre has estat aquí. I jo encara t'esper, ni que em costi una vida de solitud. Tan sols has de venir i trucar a la porta.

Fum, foc... cendra

M'assec sobre la soca del tronc caigut, seca i crivellada. Les flames es comencen a extingir i jo tot just acab de començar un viatge introspectiu, amb un gemec ofegat, com una porta vella, plena de rovell. Al meu voltant, la cendra s'escampa i se m'enfila pels turmells, em posseeix com l'heura i jo que em deixo fer, passiva.

Mir cap a l'infinit i m'aclapara tanta immensitat, tanta buidor... aquell sentiment nefast de diumenge horabaixa s'anava apoderant de la meva ànima com un tumor maligne. Tot allò que havia esperat fins aleshores, no era més que fum, que m'havia venut a mi mateixa. 

Però ara tant és. Estic sola en el món,  sóc lliure, però el destí ha calat fot a allò que he aprés a ser.

Manual inacabat (per anar per la vida)

Si te'n pots anar
no és ca teva.
Si pots viure sense fer-ho,
només és feina.

Si fas mal sense adonar-te'n,
ben poc estimes.
Si ets mort i no t'ho diuen,
d'amics, te'n manquen.

Sols veus l'arc de Sant Martí
quan rius i plores.
El mal que no deixa nafra
l'ànima et vincla.

Cadascú és cadaqual
diu la padrina.
Els ossos al fossar
tots es barregen.

Si hi poses condicions
també claudiques.
Si no pots veure el cim
porga la boira.

Quan plores sense llàgrimes
l'ànima és xopa.
Quan pregues amb la llengua
s'engalaverna.

Et rompràs si no et vincles
al baf dels astres.
Molt poca fam en tens
si pots estar-te'n.

Mai no podràs volar
si te n'afluixes.

Guillem d'Efak/ Joan Martorell

Instant

Tan bon punt havia començat a teclejar sobre la màquina d'escriure, una o dues lletres potser, va arrencar el fol i el llençà a la paperera. S'aixecà, mirà per la finestra i entelà el vidre amb el seu alé de café i de whisky. Al carrer no hi havia ningú. Era un d'aquells diumenges de finals de setembre on la gent encara no ha assimilat la fi de l'estiu. Se n'adonà que tenia els peus glaçats i va anar a posar-se uns calcetins. Aquella sensació que li provocà el contacte dels peus amb els calcetins després de mesos de nudisme va ser força desagradable, però se n'oblidà tan bon punt es van començar a encalentir les puntes dels dits i hi va recuperar la sensibilitat. Tornà a l'estudi, s'assegué de nou a l'escriptori, davant l'olivetti, tot desafiant la creativitat.

Lola

Nomia Dolors i, com si d'un presagi de quan van triar-li el nom es tractés, la seva vida no havia estat allò que es diu un camí de roses. 

La seva infància va transcórrer a un barri de Màlaga. Les precarietats econòmiques per les que passava la seva familia vàren fer que, ja de ben petita, canviés els jocs al carrer i els quaderns per romandre a casa, a ajudar a la seva mare amb les tasques i els germans petits. A casa eren 8 les boques que havia d'omplir cada vespre el seu pare, i amb molta freqüència a final de més havien de fer les llesques primes.

Tan bon punt com li va ser possible, va fugir. Va arribar al nostre poble amb el boom turístic dels anys seixanta i, tot i que era menuda, arrufada i de malucs amples no ho va tenir difícil per col.locar-se a l'hotel Voramar. Allà s'hi deixava la pell, dia i nit, fent totes les hores que podia. Servint taules, rentant plats, el que fos amb tal de cobrar un grapat de pessetes i les corresponents propines. A finals de mes enviava una part del sou a casa, perquè no passessin tantes penúries. I allà, entre plats i safates, va ser on el va conèixer.

El primer pic que el va veure, el seu cor va quedar ben trasbalsat. Era un jove ben plantat, també era de fora i treballava dins la cuina, fregant peroles. Tenia ben conquerides a totes les cambreres de pis i a bona part de les cambreres del buffet. Algunes suspiraven pel seu amor, d'altres, en canvi, l'odiaven amb totes les seves forces i haguessin desitjat veure'l traguent la fel per la boca abans que tornar-li a dirigir la paraula. Amb tot, era un al.lot faner i tenia els caps contents. 

Un dia, a la sortida de la cuina, durant el descans del dinar; quan la Dolors sortia amb una carreta plena de botelles de vi buides per tirar al fems (en aquella época encara no esteia de moda reciclar) es va topar cara a cara amb ell, que es fumava una cigarreta assegut al portell. Ell duia el delantal brut i la cara suada, i feia olor a cuina i a fritura. Li en va oferir una i ella, que mai havia fumat, va acceptar i váren fer petar la xerrada. Li va prometre el cel i els satèl.lits i que la tendria com una reina la resta de la seva vida i ella va sucumbir a les seves promeses de castells i fades.

La boda no va ser com ella havia somiat. No duia un vestit blanc, sinó un conjunt de falda i jaqueta marró que, amb prou feines amagaven el seu estat de bona esperança. La seva mare no va comparèixer i el seu pare mai va aprovar aquella relació. Vàren tenir una filla que va ser per a na Dolors, com una prolongació del seu cos i la seva ànima, com un projecte de personeta pel que anhelava tenir la infància que ella hagués volgut. Però ja no tenia que patir més. Ara eren una reina i una princesa que, passarien els dies al seu castell, envoltades de luxes i comoditats. El cavaller de la lluenta armadura ja l'havia rescatat.

El temps perdut

Dins un sac, profund, fosc, lligat amb un vencís, dins una caixa forta del banc de la cantonada del carrer del Pi... allà és on van a parar els minuts perduts. Tots aquells moments que, ara ja fa seixanta anys, vaig decidir que aniria estalviant, de cara al meu futur. 

Al contrari del que es pensa molta gent, el temps no es perd a l'oblit sinò que va a parar a un fons d'inversió i és recuperable a llarg termini. Em van convèncer i no vaig gosar a dir-los que no, donades les bones condicions que se m'oferien.

La meva idea inicial era quedar-me de manera perpètua amb na Wendy i els infants perduts. El que jo volia era sopar gelat de vainilla i pomes ensucrades cada vespre, pujar als cotxes de xoc, amagar-me al millor amagatall cada horabaixa, fer castells d'arena i clots i cabanes i...

Més endavant però, vaig començar a fer plans per a dos: el que voliem ara era viure de lluna de mel, tastar-nos els llavis i tornar-hi un altre pic per por a oblidar-ne el gust, fer picnics i torrades en dies primaverals, dormir damunt un cos aliè i propi a la vegada, llegir el diari i berenar al llit cada matí, tota la vida.

Finalment i com era d'esperar, els nostres plans de parella es vàren veure modificats de nou i de bon grau vàrem canviar el cava i el setí per les moxaines i suc de fruites. El nostre tresor més preuat tenia el futur i la felicitat assegurades... fins que va ser convençut per obrir un fons de pensió pròpi, aliè al nostre.

Ara, em trobo arruada, senil, sola i sóc poseedora d'una immensa fortuna: tots els minuts que vaig estalviar amb molta cura dins el sac i que mai vaig gosar gastar. Esper la mort i compt i recompt els meus minuts. En faig xecs al portador i els llenç per la finestra mentre em sent estafada. Tal vegada hauria d'haver llegit la lletra petita.

El temps és quelcom relatiu. M'assec aquí, davant el teclat i pens "Què collons hi puc aportar jo, al cibermón?" No diuen que ja estat tot inventat? Lletres i fonemes, seqüències de paraules que, tot alterant-ne l'ordre, ja havia escrit una altra persona, (presumiblement amb més gràcia i subtilesa que no pas tu) prenent el significant d'un missatge, a l'abast de tothom, just amb un simple click!

No sortir de casa no sempre és saludable. Dins el que em pens que és la meva cordura estival, relaxada i aparentment despreocupada, ara hi tenen cabuda un enfilall de nímies que, a priori, no donava importància abans: Fer de científica dins la cuina; tot experimentant amb receptes i ingredients, mirar el rellotge i veure passar la busca, pensar a fer el llit, entretenir-me a paladejar tots aquells moments que, per un motiu o un altre, fins ara no havia pogut gaudir amb tranquil.litat. Navegar... disposar, retrobar, investigar, gaudir, compartir...amb tan sols un... click!

A (intempestives) hores d'ara és quan una mira el rellotge i es planteja quines són les cabòries necessàries i quines les prescindibles. Fins a on llinda el productivisme d'una persona amb el passivisme que provoca aquest sufocant forn?

M'estim més quedar-me amb la intriga, dedicar-me a menesters inútils i gratificants com ara publicar aquest post... Click!

Capsa buida

Amb la nit es desperten els pensaments, ressorgeixen les velles històries tot esquerdant l'epidermis, l'oblit, la nostàlgia. Una ànima solitària gaudeix una nit més de la quietud de la penombra. Pensativa, absent, buida de joia, contempla la foganya. Però dins seu, tot és glaç i fel.

Atemorida al mateix temps que sorpresa de la seva poca traça amb la vida, no deixa de qüestionar-se si ha fet quelcom malament. Una errada de càlcul, una mala mà de cartes potser... Sacseja el cap. No. No és tracta de mi. La resta del món s'equivoca.

I l'ànima solitària roman, una vegada més, a l'aguait de la seva sort. Esperant vents favorables. Copsant l'immensitat de la nit i la petitesa del seu esperit.

Fes-me un bes, càlid com la flama de la llar o amb formigueig inclòs, sentint la teva barba dels dilluns. Fes-me una besada, humida, tímida, dolça, salada. A la mà, a la galta, al ventre o als llavis, que esperen, impacients, mentre les cames em trontollen.

1992

La meva infància són records
d'un frigo pie a la vora de la mar
Sentint la remor de les ones, dels avions...
castells d'arena, clots i turistes alemanys

L'eco dels músics hotelers
ritmo de la noche i Barcelona 92
lego, nenuco i super 3
Induráins i lambades amb faldes de vol

La meva infància són records
mercromina, cotó i tiretes
passejant es ca dins es cotxet
com si fós un nin de veres

 Conions d'amagat al carrer
- Vine a jugar una estona
8, 9,10 ... Ja t'he vist, la portes!
no s'hi val,  que era de prova!

La meva infància són records
són albums de polaroids
són passejos en bicicleta
són pessetes dins un tresor
són laccaos sense canyeta
són cromos de col.lecció
són l'estiu del 92

Plany de la senyora Popova

Dos calaixos bessons prenen la lluna panxa enlaire al mig del menjador. Pots, rodets, paletines i productes de neteja enfilats els uns sobre els altres com gratacels. Un conglomerat de bosses benetton cobreix el parquet atapeït fins a dir prou. No es pot endevinar el seu color natural. No es pot caminar entre la jungla. No es pot pensar. No es pot olorar el salitre del mar de veinat. No trob el meu espai vital. No puc consultar ni un llibre ni una postal; aquell record vagament accessible de la meva vida anterior, una de millor. No queda aigua ni menjar. No queda la gent, només queden les seves baixes i renúncies.  No trob les meves orelles, perdudes dins la inmensitat d'aquests 85 metres quadrats. Ni els ulls. Ni el dit petit del peu esquerre. L'unic que em queda és el plany.

Somiatruites amateur

Claror. Tanc els ulls. Tenc son. Claror. Tanc els ulls. Sent veus que venen de la cuina. Renou de morter. Picada. Paella? S'hi està tan bel al llit... Un moment... hauria d'anar al vàter... Tanc els ulls. Crec que em puc aguantar una mica més. No no puc. Va no m'ho pens més. 1,2,3 amunt! M'assec al llit i observ atentament la meva col.lecció de barriguitas. Sí, necessit aquell cotxet de bebé color cel. El demanaré pel meu aniversari. Ja que hi som, demanaré també la barriguita negra. Em torn a estirar al llit. Ui, no, no pot ser... tenc molt de pipí. Torn a seure. Trec els peus del llit. Me la jug anant descalça... pero, aquest pic, correré el risc.

La claror entra pel finestró del bany. L'olor a crema aftersun i a salitre embriaguen l'ambient.  M'enfil a la banyera i hi guait. Mir l'hotel que s'alça darrera canostra. Tovalloles i matalassos de plàstic als balcons formen un mosaic estiuenc. Sí, no hi havia cap dubte: ja era aquí. Somric. Em sent poderosa i rica: tenc tot l'estiu per davant.

És un sentiment , una sensació, quelcom abstracte, que no es pot expressar amb paraules. Tenc ganes de pintar sobre això. Amb pinzells però,  com els artistes de veritat. I amb molt s  colors, que l'ocasió bé s'ho mereix. Sí, avui pintaré quan tots bequin. 

El morter, que segueix martellejant, em distreu dels meus pensaments.

 Camin fent batzegades pel passadís fins a la cuina. 

- Bon dia... Dic amb un ull aferrat i la veu pastosa. Sí, avui dinam paella.

- Descalça????????? 

- Corr a posar-te uns xuquins que agafaràs una pulmonia!

Teletransportació imminent

Agaf els controls. Conduïnt la meva vida per un camí que no se cert quants kilómetres més durarà. Retrospectiva interior. Retrospectiva necessària. És com un somni; un recorregut pels meus chacres, però els ulls romanen oberts, a l'aguait d'una senyal; una llumeneta vermella quelcom que alteri el paisatge urbà, per a qui ja no som nouvinguda.

El procés entelequià comença i quan me n'adon, ja és massa tard per tornar enrere. Ment i cos se separen. Em veig des de fora, amb la mirada centrada en un punt infinit. Em mir les mans, ja no les sent meves.

Aquests moments d'esvaiment són incerts, agradables, necessaris, preocupants, personals, egocèntrics, amb gust de síndria o de polo de menta.

Tot plegat és una simbiosi on cos i ment treballen plegats,  pel cansament, per evadir-se de la rutina, per somiar, per no tornar-me boja.

Temps postmoderns

La rateta presumida intel.ligent

Hi havia una vegada una senyoreta. La Senyoreta Rateta, que es trobava passant l'aspiradora per casa seva quan de sobte l'artefacte es va embossar. Així que la senyoreta rata va treure la bossa de l'aspirador i... què hi va trobar allà? Doncs una moneda d'or. Visca! I ella que pensava que ja no arribaria a final de mes! Com que aquella moneda ja li cremava a la butxaca, va desendollar l'aspiradora i va partir corrents de compres.

La senyoreta rateta va tornar a casa amb la seva compra: Un llaç! Un llaç blau que feia molta planta!  Era sens dubte d'una qualitat  impressionant, li havia costat una moneda d'or! Així que ja ho podia ser bo. Així doncs la rata es va a posar el llaç al cap; entre orella i orella per tal de lluïr-lo bé i va tornar als seus quefers.

De sobte passà pel carrer un ase i la va contemplar a través de la finestra una llarga estona amb ullets tendres. La rateta  va pipellejar i li va dedicar una mirada a càmara lenta, com al cinema. Sent rata com era, menuda i contrafeta pocs homes s'hi havien fixat en ella. Però no oblidem que portava llaç. L'ase com qui no vol la cosa li va deixar anar: "Rateta, rateta, et vols casar amb mi?". Au va!  Què bèstia! mai millor dit!  ni "estudies o treballes?", Ni "Vols que nem al cine?" "Digues Senyor Ase, si tu i jo ens casem ... posaràs la taula?" Va tornar una a demanar la rata. "Jo ... Veuràs .. es que jo sóc molt esburbat, sempre trenc la vaixella amb aquestes peülles ... " La rateta, en sentir això va contestar que havia d'estudiar per un examen de medicina i el ase va partir amb la coa entre les potes.

Al proper dia, la nostra amiga estava pintant una meravellosa obra d'art d'inspiració barroca quan s'aturà davant el seu portal el Senyor Ratolí amb el seu flamant mercedes vermell bordeus. El Ratolí també la va mirar de dalt a baix i li va demanar: "Rateta, rateta:  et vols casar amb mi?" I la rateta va tornar a demanar: "I tu saps cuinar, amic Ratolí?" "En Realitat no, però m'agrada molt menjar i que cuinin per mí". La rateta aleshores li va etzibar "Si em disculpa, Senyor Ratolí, aquesta obra d'art no s'acabarà tota sola".  Un altre pretendent que va  partir amb el cor trencat per la senyoreta Rateta.

Al dia següent, la rateta estava amb la seva amiga la Senyora Fura fent uns exercicis aeròbics i aquesta vegada va passar per davant de la seva finestra un moix, L'amo Mixet. El bon animal s'hi fixà en la bellesa exòtica d'aquella rateta fent gimnàstica amb la cabellera al vent, les seves malles... Es va sentir enamorat ipso facto.  "Rateta, rateta, et vols casar amb mi?" La rateta va tornar a demanar: "Saps planxar la roba Mixet?"  L'amo Mixet va dir com a resposta: "Mira'm, únicament duc posades les sabates, per no haver de planxar". La rata va romandre perplexa davant aquesta resposta. Benvolgut Mixet, si em disculpes, he de seguir els meus exercicis amb la Señora Fura. L'amo Mixet va partir, pensant que mai trobaria una dona a la seva mida.

Les dues amigues van quedar conversant. "Per què has rebutjat a tots aquells pretendents rateta?"  "Amiga Fura, abans de comprar-me el llaç, ningú s'havia aturat  a admirar les meves pintures, ni a debatre sobre literatura. Crec que, de moment, seguiré fadrina una temporada fins que trobi una algú que m'apreciï per allò que se fer i no per el meu aspecte físic".

I així van quedar les dues amigues, rient, fent exercici i sabent que, el príncep blau que sempre apareix al final dels contes de fades, no sempre és príncep,  no sempre és blau ... i no sempre apareix quan una ho espera.

I conte contat, aquest conte sí que ha acabat, aplaudiu si us ha agradat.